Woody Allen i jo hem anat envellint junts. Bé, ell em porta uns quant anys d'avantatge, però no tants com perquè no pugui recordar les seves primeres pel·lícules (i si no les recordo totes es per un problema de memòria, no d'edat). Més de quaranta pel·lícules en prop de 40 anys, déu n'hi do. Al llarg d'aquests anys ell ha evolucionat i nosaltres també, i ho hem fet d'una manera mútua: nosaltres sota la seva influència i ell sota la nostra. Per això, sense voler abusar del llenguatge, m'agrada pensar que hi ha hagut una veritable relació entre nosaltres. En aquest cas, entre ell i jo.
Aquesta relació particular es va materialitzar el dia que el vaig conèixer personalment. Jo estava ingressat a l'hospital Clínic i ell, que aquells dies estava per Barcelona buscant exteriors i preparant la seva propera pel·lícula, va tindre el detall de passar un dia a veurem. No us he d'enganyar, m'agradaria poder dir que varem tindre una llarga conversa sobre tots aquells temes el interès pels quals havíem compartit tant de temps (el sentit de la vida, el perquè de tot plegat, o com trobar un lampista un cap de setmana) però, si he de fer honor a la veritat -i de cap manera voldria faltar-hi per una infantil vanitat- la conversa va ser breu i bastant anodina. Vaig intentar xampurrejar alguna cosa en anglès, però em va semblar que, o bé no m'entenia o no estava massa interessat en el que jo li deia. Semblava una mica absent, com si estigués preocupat per alguna cosa o com si es sentís incòmode a l'hospital. El cas és que em dir alguna cosa, que no vaig acabar d'entendre, a manera d'excusa i es va acomiadar. Bé, ja sabeu com son els genis, però, tot i així, qui no guardaria un entranyable record d'aquella trobada?
Jo havia fer un shock sèptic concomitant a la neutropènia derivada d'un autotrasplant de cèl·lules mare (vaig ingressar per 15 dies però la cosa es va complicar i m'hi vaig acabar passant un mes i mig) i, segons vaig saber més tard, vaig estar vorejant la línia de no retorn. No vaig veure, però, cap túnel amb una llum al final, ni a mi mateix des d'un angle superior, ni cap d'aquestes bajanades que es diuen. Ben al contrari, a més a més de la visita de Woody Allen, vaig tindre tot una serie d'experiències força interessants. Vaig saber, per exemple, que darrera de les parets de les habitacions hi ha una mena de tramoies, per on és mouen uns individus misteriosos que experimenten amb avançades tècniques de control. Aquells dies, en particular, estaven provant un sistema que els permetia fer-se invisibles als pacients. El meu metge, sense anar més lluny, a la nit es transmutava en el pal amb rodes que aguantava les ampolles de sèrum i medicació. Les plaques del sostre i les parets es movien a voluntat dels tramoistes, cosa que els permetia observar-me quan ho creien oportú. De vegades la pared del davant esdevenia el terra i el llit quedava vertical però, curiosament, jo no queia: quedava suspès contra el llit com en aquestes atraccions de fira on la gent s'aguanta, per mor de la força centrífuga, contra les parets d'un cilindre. També vaig patir un segrest a càrrec d'un grup d'alliberament de no recordo on, i, en fi, moltes altres experiències que fora llarg i tediós d'explicar.
No us penseu, però, que estava desorientat, com semblaven pensar les dues joves metgesses residents que em visitaven cada dia. Resultava curiós, i fins i tot còmic, quan em preguntaven com em deia, quants anys tenia, on vivia, etc. etc., i els contestava de forma absolutament precisa, fent-les-hi veure que sabia qui era i on estava (la planta, l'escala i el número de la habitació), i que també em podia tocar la punta del nas amb els ulls clucs. Resultava curiós, deia, perquè les que llavors semblaven desorientades eren elles. No em va semblar prudent explicar-els-hi totes les experiències extraordinàries que havia viscut quan elles no hi eren, sobre tot a les nits, per no augmentar la seva confusió.
Però me'n he anat del tema, perquè del que volia parlar-vos sobre tot era de Woody Allen. Tots aquests records em venien a la ment l'altre dia en sortir de veure la seva última pel·lícula "Coneixeràs l'home dels teus somnis". Érem unes 15 o 20 persones en una sala de 250 butaques. No vaig poder evitar el pensament de que es començava a tancar aquest llarg cicle de la mateixa manera que havia començat: amb sales mig vuides, audiència escassa, crítiques poc favorables i indiferència general. Efectivament, comença a ser generalitzada la impressió de que el seu moment ja ha passat i les crítiques desfavorables comencen a superar les favorables (que encara n'hi ha, però).
Un cicle que va començar els primers anys setanta amb la lenta ascensió d'un còmic, una mica excèntric, que ningú es prenia gaire seriosament fins que el 1977 Annie Hall va guanyar 3 oscars. (Que no va anar a recollir per no espatllar aquella reputació d'excèntric que tant li havia costat guanyar). A partir d'ací, i durant uns bons vint anys, ningú li va discutir -sobre tot a la Costa Est i a Europa- un lloc entre els més grans de la història del cinema. Se'l podia veure en sales grans i no calia anar-hi a corre cuita abans no el traguessin de cartell. Després van vindre (sobre tot en aquest país de papanates) doctorats honoris causa, premis Príncep d'Astúries, estàtues, concerts al Palau de la Música, homenatges de tota mena i badoqueria general: el pallasso havia esdevingut geni. Els últims 10 o 12 anys han sigut d'alts i baixos: esgotament de la fórmula, diuen alguns, cansament del públic (i potser d'ell mateix), dificultats per trobar productora, la irregular experiència europea... i la biologia que inevitablement ens marca els límits: a ell i als que hem envellit amb ell. L'altre dia ho deia a cal Damien: potser s'ho hauria de prendre amb més calma i deslliurar-se d'aquest autoexigència de voler fer una pel·lícula cada any tant si plou com si neva. A certes edats val més menjar poc i pair bé. Tant de bo encara ens duri forces anys -que repapiejar, encara no repapieja- i jo, per descomptat, l'aniré a veure, l'encerti més o l'encerti menys, mentre a ell -i a mi- ens quedi corda.
una elegia a la mort de la lectura
Fa 6 hores